el blog de l’Ari

Tornaba en metro a casa, 5:30 del matí d’un dijous (divendres ja) i caic en desgràcia.

Bè, una no ho busca, però surten de sota les pedres; posem-nos en situació: vagó de la linea 2, filera de seients davant meu amb dos chavalins guiris, dos seients al meu costat, listillo sudaca (lleig el terme, pero k mes dona, si ell deia coses pitjors de les dones sense ruboritzar-se), moment d’aquells que res pot nar pitjor, les piles de l’mp4 s’han acabat i et toca mirarte les mans mentre sents imbecilitats que mai hauries cregut haber de suportar, sents com certes mirades es posen a sobre teu, al cap i a la fi allà estàs, i les machistades que es diuen no son merament entre ells, busquen la teva resposta. No n’hi ha. Me la pela.

Es diuen bestialitats bastant grosses (no penso reproduir-les, no tenen res a veure amb la realitat); no tenen ni la mes remota idea del que es una dona, molt menys de com relacionar-s’hi, en el fons intueixes la seva frustració, la seva incapacitat; pero no fa pena, es pitjor.

Em toca entrar, ja trigaba. Em troben preparada. No hi ha cap problema (potser fa uns anys si, pero ara per sort no), tinc resposta pel que calgui.

El sudaquilla mou el cul, s’asseu al meu costat… “hola guapa… ”

“No me importa parecerte guapa, ni quiero.”

“Porque eres así…?”

“Porque estoy por encima, no me importa lo más mínimo. Y me bajo en la próxima, que bien, que suerte”

“Estamos sólo cuestionando con mis amigos…”

“Que no, que no me importa. Que escucharos ha sido un accidente, que no hay más.”

Arriba el metro a l’andana, m’aixeco. Aprofito per mirar al meu voltant: dones. Sudamericanes en general. Sembla que acabin de sortir de currar. Ells no. Elles em miren, i en el fons tampoc els importa, agradar a aquesta panda d’impresentables o no, no té la més mínima importància. Peró resulta que n’hauria de tenir, que n’ha tingut i en tindrà. Resulta que així es la vida i que el fet d’escollir que aixó te la pela es molt, molt important. Es tan important que ens ofusca; que ens sembla que estem desvirtuant un cicle vital imprescindible.

Imprescindible es poder dir a un babós que t’entra aprofitant que estàs sola que te’s igual agradar-li o no, que la teva vida seguirà igual o millor i que al cap i a la fi, si algú ha d’agradar a algú per poder començar a anar bé, es ell a tu, i que aixó mai passarà, perque es egoista, banal, crèdul, prescindible, idiota (no em refereixo a l’insult sino a la manera de ser), gelòs, posessiu, perillòs.

Sòc un home o sòc una dona? Que més dóna? Realment té alguna importància? Sembla que si, però la realitat es tan relativa!

No hi ha res tan maniqueïsta com la separació entre sexes, i tantes altres coses que ens ensenyen de petits i que desprès resulten ser mentida; a mi em fa molta llàstima, però crec que haurè de tornar a apendre-ho tot des del principi.